Torre d'en Valls

Inici

Ajuntament

Transparència

Àrees/Departaments

Municipi

Parroquies

Turisme

Torre d'en Valls

santcar

 

TORRE D’EN VALLS o D´EN CAMPANITX
Text i documentació extrets del llibe: “TORRES DE DEFENSA DE SANTA EULALIA. Aportación al conocimiento del Patrimonio Histórico del Municipio de Santa Eulària des Riu”. 
Autores: Michel Ferrer Clapés i Antonio Ferrer Abárzuza. Patrocinat per l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu.

 

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.

Imprimeix

 

DESCRIPCIÓ
Es tracta d’una torre de defensa costanera per allotjar artilleria; s’edificà durant la segona meitat del segle XVIII, concretament el plànol original porta data de 1763. Igual que les del Port de Balansat, Portinatx, del Cap des Jueu, la torre d’en Rovira i les de Formentera (torre de Punta Gavina, des Cap de Barberia, des Pi des Català i de Punta Prima) és fruit d’un pla de defensa global de les illes gestat en el segle XVIII. Aquest pla comptava amb les ja existents, és a dir, la del Carregador de la Sal, la de Santa Eulària, la de Sant Antoni i la de ses Portes, a més de la de s’Espalmador, construïda durant la primera meitat del segle XVIII.
Les característiques de la Torre de Campanitx, i per extensió de totes les construïdes a les illes durant aquella època (excepte la de s’Espalmador), són les següents:
Planta baixa, dividida en dos meitats, una d’elles massissa i l’altra dividida en dos compartiments: l’un, el polvorí, que té en aquesta torre dos respiradors; l’altre, el dipòsit de queviures, on hi ha l’escala adossada al mur que dóna accés a la planta principal. Al trajecte de l’escala hi trobam dos troneres.
Primera planta, constituïda per una sola habitació amb sostre de volta on hi ha l’entrada, una tronera en el pol oposat a aquesta i l’escala d’accés a la garita, a més de l’escala ja esmentada per la qual es baixa a la planta baixa. L’entrada a la torre és defensada exteriorment pel matacà de la garita. Dos fortes portes tanquen el pas, entre elles la lladronera, que és un forat rectangular que comunica el túnel d’entrada amb la garita, per aquest forat es podia abatre els assaltants que haguessin aconseguit la primera porta.
Plataforma, on hi ha una garita rectangular el costat exterior de la qual s’adapta a la curvatura del mur. Al seu interior s’hi troba el matacà sostingut per quatre mènsules que com ja hem dit servia per defensar l’entrada. A sobre d’aquest dos espitlleres dominen el camí d’accés a la torre; al terra de la garita hi trobam la boca de la lladronera abans descrita, a més de l’estreta escala de caragol que comunica amb la primera planta. A l’exterior de la caseta la plataforma compta amb un parapet corregut, és a dir, sense troneres; des d’aquí es domina tot el sector de la costa comprès entre la Punta Grossa i el Cap Roig, a més de Tagomago.
Exteriorment la torre se’ns presenta com un cos tronconònic que s’aixeca sobre la base que s’adapta a les irregularitats del terrenys. La torre presenta dos botacons d’adorn, un a mitjana altura i l’altre a la part superior a partir de la qual el parapet ascendeix verticalment. L’entrada situada a la primera planta és d’arc de mig punt. La torre és coronada per la garita amb coberta a dos aigües. Originalment l’aparell de les torres estava format per pedres de mida mitjana reforçades amb morter, a més comptava amb sis nervis de pedra arenosa (marès), la funció dels quals és donar rigidesa a l’edifici. Actualment només compta amb aquest tipus d’aparell la part que va resistir l’explosió que, com veurem a continuació, va causar la destrucció de la torre, i que per tant no va haver de ser restaurada. Quant als nervis de marès, només compta amb tres dels sis que va tenir originalment.

ESTAT DE CONSERVACIÓ
Restaurada fa uns anys i al nostre parer (dels autors del llibre) usant materials inadequats i havent-la dotat exteriorment d’una escala de fusta que tampoc existia originalment ja que els torrers de l’època usaven escales de mà o de corda que es retiraven quan era necessari; per tant, per recobrar la seua imatge primitiva aquesta escala s’hauria de retirar.
Vicent Tur Guasch, interessat en les tradicions locals, ha pogut recollir les versions següents sobre les causes que motivaren la destrucció de la torre. A falta de versions escrites, les ha recollit oralment i són les següents:
1.- Per les dates en que va tenir lloc l’explosió hi estaven destinats com a torrers uns tals Gorc i Colomar, que a la nit acostumaven a anar a festejar i “de finestres” amb les al·lotes dels voltants, la qual cosa no feia gràcia als joves de la contrada, que per venjar-se varen prendre foc al polvorí de la torre una nit quan ells no hi eren.
2.- L’altra versió és que sent Colomar el torrer, natural de Sant Carles, va convidar el seu company Gorc a sopar a ca seua amb motiu de les matances, on els va sorprendre l’explosió, que, igual que en el cas anterior, podia haver set provocada pels rivals en qüestions amoroses.

Només recentment tenim notícies escrites d’aquesta explosió, gràcies a la pacient i delicada labor d’un il·lustre militar, Eduardo Posadas, el qual és un vertader amant de tot el que té relació amb la nostra història i que darrerament ha vengut publicant un meravellós article a través dels mitjans informatius locals. En el Diario de Ibiza del dia 1 de febrer de 1983 sota el títol “Voladura de la torre de Campanitx” escrivia un interessant article sobre l’explosió a la torre en el qual declarava: Els torrers en qüestió no eren altres que Vicent Guasch, àlies Gorc, i Marcos Colomar, naturals de Santa Eulària i possiblement tots dos de la parròquia de Sant Carles, on encara hi ha membres de la família del primer i fins i tot la casa dels seus avantpassats:
“En una recent conferència sobre les torres de defensa, fixàvem la data de l’accident entre els anys 1860 i 1867, i suggeríem la possibilitat que la catàstrofe s’hagués originat per una descàrrega elèctrica durant una tempesta, i com veurem a continuació, anàvem encertats. Respectam la tradició i ortografia dels fragments d’escrits de l’època que transcrivim, retocant només alguns punts per a major comoditat de la lectura.
El telegrama següent que el governador militar d’Eivissa que envia a les 8:56 h del dia 29 de novembre de 1864, al capità general d’aquestes illes, juntament amb la notificació que per escrit li fa el dia següent, ens precisa la data i les causes de la voladura. Diuen així l’un i l’altre:
"Según aviso del Torrero una chispa eléctrica ha incendiado la pólvora de la torre de Campaniche y volado la mitad. No hay desgracias".

"Según parte verbal del Torrero Vicente Guasch, que ha recibido esta noche, de una tormenta que se presentó en la del 27 al 28 inmediatos, descargó una exsalación en la torre de Campaniche, término de San Carlos, de la Isla, situada a 6 horas de esta plaza al N.E. causando la inflamación de un quintal de pólvora, que como torre artillada, contenía una pieza de hierro y diez balas de 13 centímetros, ha destruydo la mitad de dicha torre, sin originar desgracias personales. En su consecuencia he dispuesto salgan inmediatamente en aquella dirección el Celador de fortificación y el Ayudante de esta plaza para que en vista del siniestro acaecido forme la correspondiente memoria, que aclare el suceso y los daños ocasionados lo cual tendré el honor de elevar a la superioridad de V.E. tan luego como sea terminado".

Per part seua, el sergent zelador del cos de torrers de la secció d’Eivissa informava el seu cap, el de la Comandància de Torrers de Balears el següent:
"Con esta fecha (29 de noviembre 1864) recibo de los torreros de Campanich, el parte siguiente. Pongo en el conocimiento de Vd, como en la noche del domingo día 27 del corriente hallándome con mi compañero Marcos Colomar, en la torre de Campanich salimos a reconocer el distrito de nuestra vigilancia, y observamos un buque que al parecer se dirigía a la costa; más como estava algo distante y la atmósfera se había cargado hasta el punto de amenazar lluvia y desprendió algunas exsalaciones eléctricas, acompañadas de truenos, nos recogimos en la mencionada torre, empero aún que esas continuaron, conociendo que el buque no podría estar lejos de punto de desembarco, bolvimos a salir, llegamos a la orilla del mar, y viendo que aquel buque había desaparecido de la vista, regresamos otra vez a la torre, y nos encontramos en la inesperada novedad, que parte de ella estaba derribada, cuyo suceso tan solo podemos atribuir a algún rayo.- Por el torrero Vicente Guasch, Antonio Llobet.
Por lo cual enseguida me trasladé en aquel punto, con el fin de asegurarme del caso, y habiendo hecho varias observaciones evisto derribada en poca diferencia la tercera parte de la torre, esto es, por la parte exterior, y lo restante y demás parte de la torre amenazando ruina; la bóveda perteneciente al segundo cuerpo de la mencionada, la mayor parte hundida la entrada de la misma, la puerta interior permanece plantada, faltando la primera, como igualmente se ve una de las Puertas del Polvorín, los demás efectos los he mandado recoger, pues estaban mezclados con las ruinas. En cuanto a las 99 libras de pólvora que había, no he podido averiguar si se habian incendiado o no, por causa de no poder penetrar en algunas partes del interior, por el mal estado en que se halla, ni tampoco he podido comprender la causa de tal acontecimiento. Lo que pongo en conocimiento de Vd. para los efectos consiguientes."

Ignoram quin seria el resultat de la informació que el governador va fer obrir a l’ajudant, pero degué estar en concordança amb el que ja s’havia dit a la màxima autoritat militar de les illes, ja que aquesta va donar compte al Ministeri de la Guerra, en el mateixos termes de la parte inicial. Era preocupació del capità general era que el servei de vigilància que des de la destruïda torre s’erxercia pugués sofrir dany, i “no fuera tan extenso como conveniente a la seguridad de la isla”, per la qual cosa insta el governador que faci les corresponents i l’informi del que resulti i procedeixi, si escau, a fi d’adoptar la providència “que nos convenga para que no quede desatendido servicio tan importante”.

No va es va mostrar reticent el Governador que, a correu seguit, li manifestava que posat d’acord amb el comandant d’enginyers de la plaça, s’havia persuadit que el més econòmic i convenient seria construir una caseta fortificada per als torrers, al puig immediat al sud de l’antiga, anomenat Descoberta de la Xapa, que permet vigilar tota la costa i cales fins a les torres limítrofs, amb la qual cosa quedarien assegurats la vigilància i el servei d’aquell lloc. 
El Capità General va sol·licitar l’assessorament preceptiu del director subinspector d’enginyers de les illes, el qual amb data tres de desembre li traslladà l’informe del comandant d’enginyers d’Eivissa, pel qual comunicava:
"...Y como resultado del reconocimiento practicado en aquel sitio, tengo el honor de manifestar a V.S., lo que sigue. 
Los efectos de la explosión de un quintal de pólvora que contenía la torre de Campanitch, situada en la costa de levante de la Isla de Ibiza, fueron tan perjudiciales para dicha torre, que sin haber volado más que parte de ella, lo que ha quedado en pie amenaza más peligro que la misma voladura, pues continuamente caen de las partes más elevadas, masas de piedra que se desacen en fracmentos al rodar sobre el suelo, e impiden aproximarse a su pie; por lo que la demolición de los restos que han quedado, además de ser peligrosa sería muy costosa y sin objeto útil de ninguna especie, toda vez que no puede aprovecharse nada de cuanto ahí existe. 
En vista del servicio que prestan los torreros en las costas de estas Islas, ya que para vigilar los puntos de desembarco, evitar el alijo de contrabando, formar cordón en tiempo de epidemia en el continente y por último tener un puesto asegurado y bien situado donde refugiarse, vigilar y hacer defensa pasiva, me han hecho concebir el proyecto de edificar una torre cuadrada o cuerpo de guardia defensivo, de reducidas dimensiones y de poco costo que satisfaga a las exigencias del servicio peculiar de los torreros. 
En su consecuencia examinando y reconocido el torrero acompañado del Sargento de Torreros de aquella Isla quién ha facilitado los actos necesarios, como conocedor práctico de toda la costa, me ha parecido que en el estado ruinoso que ha quedado la torre sería muy costoso su reedificación por ser una obra colosal para abrigar dos hombres que aunque tenían a su cargo una pieza de artillería montada y en batería, no era puesta allí para que ellos pudieran cumplir mejor su cometido, sino con otro objeto muy anterior a la organización de los expresados torreros; y como hubiera sido costoso el retirarla se quedó montada, como en muchas otras torres de estas costas, cuyos cañones se encuentran abandonados a alguna distancia de aquellas. 
Para ejercer una vigilancia completa a un lado y otro del punto donde se situe la torre, se hace necesario abandonar la altura donde se hallan actualmente las ruinas de la Campanich, pues que ésta sólo descubre la isla de Tago Mago que está muy próxima, y la parte de costa situada al N. hasta punta Grosa proximamente lengua y media, quedando oculta toda la del S. que es precisamente la que tiene mejores calas y abrigos para las embarcaciones, por cuya razón los torreros al verificar la descubierta por las mañanas, siempre se han situado sobre la altura llamada Descubierta de la Chapa distante unos dos kilómetros de la anterior, descubre los mismos por el N. que desde Campanich, domina igualmente el islote Tago Mago y ve además perfectamente toda la costa del S. hasta punta Arabí que dista unas dos leguas. 
Por consiguiente reconociendo que por las razones que dejo apuntadas, mucho más ventajoso ocupar la altura o sitio llamado Descubierta de la Chapa que la que actualmente ocupan las ruinas de la de Campanich, y siendo además necesario y urgente promocionar un abrigo seguro a los torreros que la ocupaban, pues se han quedado sin casa ni hogar y se hallan alojados a bastante distancia de la costa, me atrevo a proponer y pasar a manos de V.S., para la superior aprobación, los planos del proyecto el presupuesto extraordinario de un cuerpo de guardia defensivo o torre cuadrada con dos pisos para alojamiento en ella con toda seguridad los torreros encargados de vigilar la costa. Esta obra por su urgencia he creido que estaba comprendida en la declaración tercera del artículo 36 del Reglamento de Obras del Cuerpo".

El projecte degué merèixer l’aprovació de la superioritat ja que el 17 de maig de 1865, el ministre de la Guerra deia a l’enginyer general: 
"Enterada la Reina (q.D.g.) del proyecto y presupuesto que V.E. remitió a este Ministerio con fecha 13 de febrero último, importante seis mil quinientos reales de vellón, con objeto de que pueda reemplazarse la Torre de Campaniche en Ibiza, que fue destruida a consecuencia de haberse colado al repuesto que en ella había por efecto de una descarga eléctrica: S.M. de conformidad con lo informado por el Director General de Administración Militar, se ha servido aprovar dicho presupuesto adicional, con cargo a la dotación ordinaria del material, por ser esto lo más regular considerando lo que sobre el particular se halla dispuesto y la índole de la atención de que se trata".
Aquella torre quadrada de dos pisos de què es parla en el projecte mai no es va arribar a construir, si no és que el temps hagi fet desaparèixer no només la seva petjada sinó fins i tot el seu record. Encara ens inclinam a pensar que aquests sis mil cinc-cents rals de billó aprovats per a la seua construcció, mai no arribaren a Eivissa, que una vegada més i malgrat els bons desigs, el crònic estat d’anèmia de la Hisenda Pública, ho va fer impossible. 
Suposam que el problema plantejat amb la voladura, es va solucionar gràcies a la iniciativa local, amb la construcció d’un habitacle provisional, que la provisionalitat és una manera de guanyar l’eternitat al Pou des Lleó, les ruïnes del qual han arribat als nostres dies i són coneguts a la zona com la Casa de sa Guarda. Però això ja és una altra història”. 
Acaba aquí l’article en què el Sr. Posadas ens aclareix tot el referent a l’explosió que va causar la ruïna de la torre. 
Pel que fa a la torre per finalitzar afegirem que en l’acta de lliurament i en compliment del que disposa la RO de 15 de febrer de 1867, quan el Ram de Guerra va tornar a Hisenda les torres existents, li va ser assignat un valor de 150 pessetes.

 

Utilizamos cookies propias y de terceros para prestar nuestros servicios y analizar la actividad de la web con la finalidad de mejorar su contenido. Si continúa navegando sin modificar la configuración de su navegador, consideramos que acepta su uso. Más información en nuestra Política de cookies. Política de cookies