Història del municipi

Inici

Ajuntament

Transparència

Àrees/Departaments

Municipi

Parroquies

Turisme

Història del municipi

 

El mar Mediterrani ha set al llarg dels segles el bressol de diverses cultures i Eivissa s’hi troba en una privilegiada situació a l’occident del Mare Nostrum dels romans. Aquest fet la va convertir en encreuament destacat als camins de les diferents civilitzacions.


Abans de ser derrotats pels romans, els cartaginesos habitaven l’illa, després de substituir els fenicis que s’havien establert on abans hi havia hagut població prehistòrica. Tots ells deixaren restes al territori que després, amb l’Islam, s’anomenaria Xarc – llevant, en àrab- i després Santa Eulària, sota els cristians.

Els nobles capitanejaven l’exèrcit que l’any 1235 integrà les Pitiüses al si de la corona d'Aragó de Jaume I. Arravatant-les als musulmans que les habitaven des dels inicis del segle X, repartiren les terres adquirides entre els soldats i les famílies catalanes que hi havien acudit seduïts per la possibilitat de trobar millors condicions que als seus lloc d’origen (Tarragona, Barcelona, l’Empordà...). Gràcies a aquestes distribucions sabem que, en època islàmica, l’illa es dividia en circumscripcions; la que estava situada més a llevant rebia el nom de Xarc –llevant, en àrab.

Des de principis del segle XIV, aquest topònim àrab cedí el seu lloc a altres: Quartó del Rei, perquè era el monarca qui en tenia la jurisdicció i rebia els beneficis dels impostos que pagaven els seus pobladors, o de Santa Eulària, perquè s’havia construït una capella sota l’advocació d’aquesta santa. Tots dos designaven la porció de terra que se situava entre el Port de Benirràs al nord i el de Cala Llonga al sud. La importància d’aquesta circumscripció radicava, més que en la seva gran extensió geogràfica, en el fet de tenir un corrent continu d’aigua que permetia el funcionament de molins fariners en una època en la qual el pa era aliment bàsic per a gairebé tothom.


El riu i els molins varen ser la llavor del futur poble de Santa Eulària i tota l’illa hi acudia per moldre. Al seu voltant, sobre un puig que els dominava, s’edificà una església fortificada per defensar-se dels atacs que els corsaris del Magreb, i més tard els turcs, dirigien contra les costes cristianes. Aquest primer temple va ser destruït en un d’aquests atacs, a principis del segle XVI. Poc després, a mitjans del primer segle, es construí el que avui coneixem com a església del Puig de Missa.

Poc havia canviat el seu entorn des dels segles anteriors. La gent seguia vivint dispersa aquí i allà pel camp i no existia el poble. Els molins seguien sent imprescindibles per a l’illa. Rècules d’animals de tir anaven i venien i va ser necessari construir un bon pont, el Pont Vell, sobre el riu. La zona dels molins era un centre neuràlgic que, com les salines, solia ser el blanc de violents atacs que es portaven persones i mercaderies, malgrat la presència de l’elevada església a on corrien a refugiar-se moliners, traginers i pagesos en sentir el toc d’alarma de corns i campanes.

A partir de la segona meitat del segle XVII, els perills del mar disminuïren i tornaren a ser els eivissencs els qui assetjaven les costes nord-africanes. L’església de Santa Eulària creixé durant els segles XVII i XVIII: s’hi adossaren capelles d’estil barroc, d’acord amb el corrent artístic del moment, i els magnífics porxos, on els fidels es refugiaven abans d’entrar o en sortir de missa el diumenge. Era un lloc important per a la vida social d’una població que es reunia de tant en tant. S’hi feien les lectures dels bans oficials, els parlaments, circulaven les notícies, però hi tenien lloc també les mirades, les eleccions amoroses, el xiuxiueig de les dones i les rialles contingudes... Els nous àmbits afegits aconseguiren dissimular un poc aquella aparença tan guerrera de la fisonomia del temple dedicat a la santa.

Els segles XVII i XVIII varen ser dolents per a Eivissa. Des del segle XVI el Mediterrani ja no era el centre perquè Amèrica l’havia desplaçat als mapes i l’havia apartat de molts interessos mercantils que abans li donaven vida. Finalment, amb la Il·lustració, arribà l’hora d’un nou impuls.
La Il·lustració havia format intel·lectuals amb ànsies de reforma. La concessió del títol de ciutat a la fins aleshores vila d’Eivissa va permetre l’elecció del Bisbat eivissenc el 1782. La capella de Santa Eulària, que abans havia estat ascendida a vicaria, aconseguia ara la categoria de parròquia. Un dels primers bisbes, Estaquio de Azara, intentà acabar amb el predomini de la població dispersa a Eivissa seguint la mentalitat il·lustrada, que fomentava la formació de pobles. Va adquirir terrenys al voltant de l’església i va pagar l’edificació de cases on, ben aviat, s’instal·laren les primeres famílies. Era el primer nucli urbà de Santa Eulària.

Mentrestant, els nous reis sorgits del canvi de dinastia a la corona d’Espanya –dels Àustries als Borbons mitjançant una guerra en la qual Eivissa, Catalunya, València i Mallorca lluitaren pel bàndol vençut - havien transformat en municipi, prèvia modificació dels seus límits, els antics quartons. A l’encara gairebé vila de Santa Eulària, li va tocar ser capital del municipi que portaria el seu nom. Abans només tenia un representant, un batle quartoner al Consell de la Universitat, òrgan rector de tot Eivissa i Formentera que, com a conseqüència de les reformes administratives, desapareixeria aleshores. De totes maneres, la divisió municipal no arribaria a la seva forma definitiva fins al 1833.

L’èxit del bisbe Azara va ser parcial ja que la ubicació a l’ombra de l’església del Puig de Missa de les noves cases comptava amb greus inconvenients d’espais i serveis. Però a principis del segle XIX es traçà el definitiu poble de Santa Eulària, al pla situat a la part de llevant del Puig de Missa. Es traçaren dues vies principals, l’actual carrer de Sant Jaume i el passeig de s’Alamera, que presidia, i encara presideix, un magnífic edifici públic destinat a quarter de la Guàrdia i a l’ajuntament (actualment tot l’edifici és la seu de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu). Amb aquests eixos com a base es traçaren a cordill la resta de carrers. Aquesta xarxa urbana i algunes de les cases d’aquella època es conserven encara. Finalment s’havia format un vertader poble. Tenia aigua corrent, el riu i les sèquies se n’encarregaven. Després arribarien les millores, la llavor del segle XVIII anava donant pas a un arbre: el pont nou, el primer cotxe, l’electricitat... també la guerra..., però a la fi el turisme i, amb ell, el progrés econòmic, els serveis i la prosperitat.

Bibliografía consultada: SANTA EULÀRIA DES RIU -EIVISSA- Text: Antoni Ferrer Abárzuza Fotografia: Santi Barberán Col.lecció: Mediterrània vol.I

Utilizamos cookies propias y de terceros para prestar nuestros servicios y analizar la actividad de la web con la finalidad de mejorar su contenido. Si continúa navegando sin modificar la configuración de su navegador, consideramos que acepta su uso. Más información en nuestra Política de cookies. Política de cookies