-Ding, dang..!.
- Fiiuuu...
- Ding, dang, ding, dang...!
- Fiiuuu, fiiuuu...
- Ding, dang, ding, dang...DING, DANG!!...
- Aaaai! Què és això? - deia la fameliareta ben sorpresa.
- Ding, dang...
- Uaaah! Quin badall acab de fer.- I mig obrint un ull i una orella, va dir - Sonen campanes!
I tant si sonaven campanes! Des del Puig de Missa, com cada any, quan arribava Nadal, cridaven la gent a matines. Sí, sí, a les dotze de la nit!
La fameliareta, des del fons de la seua ampolla, va obrir l’altre ull, va destapar l’altra orella i va fer un estiregàs encara més gros.
- Uuaaaaaah!
Com ja sabeu, sol passar que els fameliars viuen dins una ampolla ben tapada i ben guardada al banc gerrer de les cases.
I com hem dit, sol passar, però no sempre passa, perquè la nostra fameliareta tenia una casa per a ella tota sola, al fons de la mar. Allí, entre pedres i fustes, hi va quedar empresonada una bombolla d’aire que li permetia respirar.
Sé que ara us passaran pel cap moltes preguntes.
- Famelia...reta?
- Però no eren fameliars i no fameliares?
- Com és això?
- Per què viu tota sola? No té família?
- No té amics ni amigues?
- I on té la casa?
- Té consola de jocs?
- I televisió?
- Quin número de sabates du?
- Perquè no ve a escola
amb nosaltres?
Ep, aquí!.
Poc a poquet, poc a poquiu,
que tot arribarà
en aquest conte petitiu.
- Què bé! M’he despert amb molta gana. Menjar o feina, menjar o feina! - deia la fameliareta - Quines ganes tenc de menjar torró!
Ara ve Nadal, menjarem torrons,
Sonarem flaüta i cantarem cançons!
Ara ve Nadal...
Idò, així com dèiem, aquesta fameliareta vivia a Santa Eulària, però... no en una casa, no, sinó en una església, al fons de la mar.
I feia tant de temps que hi vivia, que ningú l’havia vist mai ni tampoc en sabien res de fameliars dones.
“Perquè fa molts i molts anys, a Santa Eulària, damunt el Puig de s’Església Vella, aferrat a la mar, hi havia una capella, blanca i petita, més polida que cap altra. L’havien feta entre tots els habitants del poble, carregant pedres i ajuntant-les amb argamassa. El sostre estava fet de bigues de savina i el terrat, tapat d’argila, protegia els habitants de la vila quan plovia. Dalt de tot, una campana que sonava com la música del cel, cridava els vesins dolçament perquè hi anassin els diumenges i les festes.
Aquella capelleta, tan polida, no podia evitar que passassin els anys. Vegeu idò que, així com a nosaltres ens surten arrugues, a la bella capella li sortiren trencs. Tants anys tenia que ningú s’atrevia a arreglar-la.
Un diumenge, el primer de maig, quan tots els habitants de la vila acabaven de sortir de missa, i dins l’església no hi quedava ningú, ni la gent, ni el capellà, ni les relíquies, ni els sants que adornaven les parets, i tots estaven fora fent la xerradeta, que per això era festa i no havien d’anar a treballar, es va sentir un tro molt gros.
Primer varen mirar el cel, pensant que una remorada tan forta havia de ser d’una tempesta, i després varen veure que venia de la capella.
Tothom es va fer endarrere. Alguns arrencaren a córrer ben lluny, que no els agafàs a ells, perquè allò que veien els espantava: la capelleta blanca i preciosa, s´esfondrava davant ells mateixos, just en el moment que acabava de sortir la darrera persona. Tan forta va ser la caiguda que un tros de puig va caure a la mar, remollant, remollant, i si no arriba a ser perquè tothom era fora, no se n’hauria salvat cap ni un. En la seua caiguda, no va enganxar ningú. Es va salvar tothom. Dones, homes i infants estaven sans i condrets. Quina alegria varen tenir!
Des d’aquell dia, cada primer diumenge de maig és festa a Santa Eulària. I són les festes més importants!
Tot el poble salvat! Uns diuen que va ser Santa Eulària. Altres diuen que va ser Déu o el bon Jesús. I altres diuen que va ser la sort.
Però tots coincideixen, en sentir un ding dang, des del fons de la mar, que és la campana de l’església enfonsada. Preguntau, preguntau als pescadors! Les nits de mal temps, la campana sona i sona per avisar-los que no passin per allí, que encara hi ha roques i pedres de la vella capella i hi podrien embarrancar”.
- Això, això! Que no tornin mai més i no em prenguin el torró.
Ai, la fameliareta. Les campanes de matines l’havien despert i se’n volia aprofitar.
Li agradava sortir per Nadal. Mirava les llumetes a la nit. Li encantaven els colors dels paquets de regal i sentir cantar cançons de Nadal a tota hora pel carrer. No es perdria la cavalcada dels Reis Mags i les seues carrosses.
Però com no tenia feina, allò que li agradava més, com a bona fameliareta, era... entrar a les cases, menjar-se el torró, mossegar el bescuit i sucar-lo dins la salsa.
- Mmmm! Que bona és la salsa de Santa Eulària. Nyem, nyem!- deia omplint-se la boca de tot allò tan dolç.- I després, amb la panxa ben plena, escriuré la carta als Reis Mags, que el patge la vendrà a recollir ben aviat. Què hi posaré? Ah, sí...
Estimats Reis Mags,
M’agradaria que em duguéssiu una campana nova, que la de l’església enfonsada, allà on visc jo, ja està molt gastada i de vegades la toc i no em senten.
I si no em senten, no s’espanten i no fugen corrents.
I si no fugen corrents, jo no puc sortir del fons del mar, com faig cada any per Nadal, des que li va caure el tap a la meua negra ampolla aquell dia que una onada la va espitjar contra una roca.
I no podria ficar-me dins les cases de la gent a dinar com ells el dia de Nadal, i veure la vostra cavalcada, i aprofitar per fer-me farts de menjar i prendre el torró a la gent quan miren el Betlem (hi, hi, hi...).
I em faig uns farts tan fartons quan no em veu ningú, que qued redona i inflada.
Idò que em dugueu la campana, per favor. Em portaré molt bé. Vull dir que faré molta, molta, molta feina i menjaré molt, molt, molt, així com feim es fameliars. Llavors, me n’aniré a dormir a la meua ampolla i no tornaré a sortir... fins a les altres festes del poble.
Amb molt d’afecte,
Una besada als meus Reis preferits.
Muà, muà, muà!
Sa fameliareta, menjar o feineta de la llegenda de Maig
Ayuntamiento 
El municipio 
